Quan surts per fer
el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.
Has de pregar que el camí sigui llarg,
que siguin moltes les matinades
que entraràs en un port
que els teus ulls ignoraven,
i vagis a ciutats
per aprendre dels que saben.
Tingues sempre al cor la idea d'Ítaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí,
però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys,
que siguis vell quan fondegis l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que et doni més riqueses.
Ítaca t'ha donat el bell viatge,
sense ella no hauries sortit.
I si la trobes pobra, no és que Ítaca
t'hagi enganyat.
Savi, com bé t'has fet,
sabràs el que volen dir les Itaques.
el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.
Has de pregar que el camí sigui llarg,
que siguin moltes les matinades
que entraràs en un port
que els teus ulls ignoraven,
i vagis a ciutats
per aprendre dels que saben.
Tingues sempre al cor la idea d'Ítaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí,
però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys,
que siguis vell quan fondegis l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que et doni més riqueses.
Ítaca t'ha donat el bell viatge,
sense ella no hauries sortit.
I si la trobes pobra, no és que Ítaca
t'hagi enganyat.
Savi, com bé t'has fet,
sabràs el que volen dir les Itaques.
3 comentarios:
Es mi preferida de Lluís Llach. Sin duda influye MUCHO el bello texto de Kavafis. Bello y sabio. Aquí el tópico literario de la vida como viaje pierde toda su posible banalidad. La felicidad es la antesala de la felicidad, es el viaje. Ítaca es el fin. ¡ Que dure mucho el viaje!
Según una versión apócrifa (no verificada por los expertos) Ulises, de hecho, no quería llegar a Ítaca. Detestaba a Penélope y sus súbditos le parecían estúpidos. No tenía meta, pues. No tenía destino. El viaje en sí, era el destino. Y el final cualquier momento más o menos imesperado del viaje.
"Sense ella (Ítaca) no hauries sortit"; pero por el camino te tas cuenta de que no es más que un señuelo para fingir que existe un destino; para "justificar" el viaje. El hombre moderno sabe que no es necesaria esa justificación. Estamos en el viaje, simplemente. Estamos ahí y no sabemos "de-dónde" ni "a-dónde" sólo existe el viaje. Sin origen sin meta. Dejemos los mitos para mi abuelo Homero...
Homero, generación 369
Desde la Antigüedad se han escrito varias continuaciones de la Odisea. En ellas, Ulises se encuentra en situaciones diversas: Penélope ha cedido a los halagos de uno de sus pretendientes y está preñada: Ulises la refuta (en alguna versión, la mata) Ulises vuelve en busca de nuevas aventuras, etc.
Me gustaría poder escribir una continuación en la Ulises vuelva junto a su esposa Penélope. Pero tras 20 años de ausencia ya no se reconcen a sí mismos y la proximidad diluye rápidamente la idealización que había fomentado la prolongada separación. Pasan del héroe clásico al antihéroe contemporáneo. Sólo así el camino adquiere el auténtico relieve de la vida y la felicidad no es más que el deseo antes de cumplirse. Y por eso, precisamente, "cal que el camí sigui llarg"...
Publicar un comentario